NBA

Cabines privades  a l'estadi dels Nuggets a Denver

Fa uns dies, l'NCAR va posar a disposició dels treballadors entrades a molt bon preu per anar a veure la NBA (National Basketball Association), a l'estadi dels Denver Nuggets.
El dilluns passat va ser President's day i era un dia festiu per les escoles i alguns centres com l'NCAR on treballa el Roger. Així doncs, un grup de 8 persones (quatre catalans, dos espanyols i dues americanes), vam anar veure el partit Denver Nuggets vs Minnesota Timberwolves aquell dia.

Ningú s'asseu, fins que els Nuggets facin bàsquet!

Quan va començar el partit, vam pensar que no n'hi havia per tant! Per ser uns dels millors jugadors del món, fallaven bastant. En realitat, impressiona més vist a la tele, semblen com més professionals. El què fa la tele...
Després,  més entrat el partit, ja van començar a fer més bones jugades, i algunes amb esmatxades i taps bastant espectaculars. Com era d'esperar, un gran espectacle al voltant del partit, completament american-style: cheerleaders, la mascota Rocky, l'speaker, molts patrocinadors, etc.

El partit. El Ricky Rubio al fons a la dreta.

En principi, havíem de veure dos catalans jugant a la pista... el Rudy Fernandez dels Nuggets i el Ricky Rubio que juga amb els Timberwolves. El Rudy Fernandez no va jugar, però el Ricky Rubio sí. De fet, és l'estrella de l'equip, tota l'estona sentiem comentaris a favor o en contra seva, de la gent que estava asseguda al nostre voltant. I també vam veure aquest cartell!

Minnesota Timberwolves fan

José i Laia

                                                                                    

D'esquerra a dreta: Mireia, María, Laura i Tanya

Al final el partit va acabar sent bastant emocionant. Van jugar una prórroga (5 minuts més de partit) i finalment van guanyar el locals per 103-101.
Finalment va ser un bon espectacle tot plegat, està bé com a experiència ni que sigui una vegada.

Bàsquet femení a CU

Aquest dissabte a la tarda vam anar a veure l'equip femení de bàsquet de la University of Colorado, al Coors Events Center del Campus. Partit: CU vs Arizona State.
No hi havia gaire públic (potser 500 persones?), que encara es veia menys perquè el pavelló era força gran. Però el que sí que hi havia era un munt de gent que formava part del show. Per començar, una banda d'uns 80 músics a la graderia que animava a l'equip local. Hi havia majoritàriament instruments de vent (trombons, trompetes, clarinets, etc, etc), i també una bateria i una guitarra elèctrica. I un director, clar!
A la pista no hi podia faltar la mascota de CU (un búfal), en aquest cas en Chip, que és la versió disfressa de la mascota (algun altre dia parlarem de la versió no-disfressa...) ni tampoc les cheerleaders.

De cheerleaders n'hi havia de dos o tres tipus diferents. Unes amb pompons i vestides de negre i or, els colors de la CU, i unes que anaven amb samarreta blanca i minifaldilles negres. Aquestes darreres, que semblaven les més joves, són les que es veien més, i fins i tot de tant en tant pujaven sobre d'uns companys que les alçaven enlaire. A cada temps mort feien alguna cosa a la pista, ajudades per la música de la banda. I a la mitja part, van sortir al mig de la pista i van fer acrobàcies amb uns cartells que deien GO COLORADO GO i coses semblants. Abans de començar el partit va baixar la banda a la pista i amb les cheerleaders i van amenitzar la vetllada (veure vídeo).

Cheerleaders a la mitja part

 
Com ja heu pogut veure, la part no esportiva de l'espectacle és el que ens va cridar més l'atenció. No cal dir que abans de començar el partit vam tenir la nostra ració d'himne nacional (cantat en directe) i bandera de barres i estrelles. Quant al partit en si, res destacable, les locals van perdre per més de deu punts i el joc no va ser res de l'altre món.

Tir lliure d'Arizona State

 
A final de mes anirem a veure un partit NBA dels Denver Nuggets... espero que l'apartat esportiu tingui més pes en el global de l'espectacle...

Flattop Mountain (12324 ft)

Vistes de pujada

Aquest diumenge passat vam tornar a utilitzar el nostre passi anual dels Parcs Nacionals del Estats Units, per tornar a entrar al Rocky Mountain National Park.
Un cop al Parc, ens vam dirigir al Bear Lake, a la zona d'aparcament on vam deixar el cotxe. Allà és on començava la nostra ruta per arribar a la Flattop Mountain. Feia molt bon dia, menys pel fet que ja a l'aparcament, feia bastant de vent. Com estaria de ventós allà dalt?
Vam començar a caminar enmig del bosc de coníferes, el vent no es notava gare o sigui que es pujava molt bé. No hi havia gaire neu, les raquetes anaven bé, però no eren imprescindibles per on hi havia camí traçat. Un cop vam arribar al punt en que la vegetació passava d'arbòria a arbustiva, ja vam començar a entendre el vent que ens esperava fins arribar dalt del cim. Ens vam treure les raquetes, perquè ja féien més nosa que bé, i  vinga, amunt, amb el vent de cara, vam arribar dalt la Flattop Mountain. Com diu el seu nom "Flat Top", doncs el cim d'aquesta muntanya és completament pla en la seva part més alta.Vam trigar unes 3-4 hores des del llac. Sense estar-nos-hi gaire, ni poder fer una foto automàtica perquè la càmera hauria marxat volant, vam començar el nostre descens cap al Bear Lake. 

Estatge de vegetació arbustiva previ al cim

Rocky Mountain National Park

Cim Flattop Mountain (12324ft=3756m)

Anem baixant, que fa massa vent!

Downtown Denver

Aquest gener hem fet una visita entre setmana a la capital de Colorado, Denver. 

Església i gratacel al centre de Denver

Teníem algunes preguntes sobre la declaració de renda americana, i les volíem fer abans que comencés la campanya, per no trobar massa cua a l'oficina.

Ben d'hora al matí, vam agafar el bus que surt de Boulder i et porta al downtown de Denver en uns 45 minuts. Ens havien aconsellat agafar l'autobús perquè al centre de Denver hi havia massa trànsit i era molt car l'aparcament. De fet, des del nostre punt de vista, ni una cosa ni altra. El downtown no estava ni de bon tros col·lapsat pel trànsit i està ple d'aparcaments a l'aire lliure, a un preu molt assequible, si comparem amb Barcelona, per exemple. Era curíós el contrast dels gratacels amb grans esplanades amb cotxes aparcats al centre de la ciutat.

Downtown Denver

Pel que fa a les preguntes que teniem, com ja ens temíem, no ens les van resoldre gaire, degut a la nostra condició d'aliens, que encara fa més complicada la declaració de renda americana. Però vam aprofitar per fer unes quantes fotos als gratacels del centre i visitar per dins un dels seus edificis més emblemàtics, el Capitol, on s'elaboren les lleis de Colorado.

El Capitol de fons

Vapor sortint de les clavegueres, com a les pelis!

Una altra església

Edificis del centre de Denver

World Trade Center

National Western Stock Show

El dissabte passat vam anar a descobrir el 106th National Western Stock Show a Denver.
Ja feia dies que diferents persones ens havien comentat sobre l'esdeveniment. Cada any durant tot el mes de gener, es fa una gran fira de ramaderia a Denver,  però també hi han stands on venen molts altres productes relacionats o no, i també hi fan diferents espectacles, com els coneguts rodeos.
Tot i ser al principi una mica reticents amb la idea d'anar a veure un rodeo, al final ens vam convèncer que s'havia de fer ni que fos una vegada, i aquesta era una bona oportunitat. Vam comprar entrades pel rodeo de les 11 del matí, per així tenir després tota la tarda per recórrer la fira.
Vam sortir d'hora de Boulder, i amb tres quarts d'hora ens vam plantar al Denver Coliseum on es feia el ProRodeo, que era el tipus de rodeo que feien aquell dia. En funció del tipus que sigui, inclou unes activitats o unes altres.
Abans de començar, com no podia ser d'altra manera, van fer un cant en directe de l'himne americà, tothom dempeus i amb la mà al cor. A continuació, ja va començar la competició de broncs riding (una espècie de cavall salvatge de l'oest dels US). Al pujar el cowboy a la seva esquena l'animal instintivament fa uns grans bots. També s'ha de dir que els posen com una corretja a la part de darrera del tronc en el moment de sortir, per accentuar encara més aquests bots. I vam veure com els hi treuen quan han acabat, perquè es calmin una mica. Bé, que els estressen una mica, això està clar. No sabem exactament les regles de la competició, però va com per temps i el cowboy que més aguanta sobre el cavall, guanya.

Van seguir fent altres tipus de competicions a cavall. Com per exemple, els cowboys anaven a cavall i havien de lligar amb un llaç de corda, un vedell que marxava corrents. Com més ràpid ho feien, més punts.
Una altra competició que ens va cridar força l'atenció era amb nens i ovelles, s'anomena  Mutton Bustin'.
Les imatges parlen per si soles:

També van fer alguns espectacles a cavall, no competitius, només d'exhibicíó.I finalment el bull riding, que és com el broncs riding, però amb braus salvatges. En total dues hores d'espectacle a l'americana.

Pel que fa a la fira, doncs bastant similar a una fira de casa nostra, però molt més gran.
A la part de la mostra d'animals, per tot arreu estaven netejant i pentinant els bous, que segurament eren sementals, de cara a poder-los vendre més fàcilment. També hi havia mostra d'ovelles, porcs i cavalls de diferents ramaderies.

Afeitant un bou

En un altre pavelló feien una competició de bous "amb pedigrí":

Bous "amb pedigrí" en fila

En una altra carpa, hi feien un espectacle per a nens amb porcs molt ben entrenats:

Porc posant una carta a la bústia

Molts llocs per menjar com aquest:

Bubba's turkey legs and pork ribs

Botiga de pell de bisó americà

 I moltes parades amb roba cowboy i cowgirl:

Indumentària  cowboy

Nadal al Far West (3a Part i última)

6è dia:

Cristalls de quars del tronc

Ens llevem amb una mica de cruiximent de l'ascensió al Grand Canyon del dia anterior, diposats a conèixer el Petrified Forest NP, un parc nacional que em despertava especial curiositat.

Caminant pel parc

La història del parc es creu que és la següent: Situeu-vos al Triàsic, l'era dels dinosaures, en un bosc de grans coníferes amb molta aigua per tot arreu. Aquests grans arbres cauen i són arrossegats per grans corrents, fins a una plana inundada. Una barreja de fang, sorra i cendra volcànica, enterra els troncs. La falta d'oxigen enlenteix la seva descomposició. Compostos de sílice d'aquest sediment, penetren en els troncs i substitueixen el teixit vegetal per dipòsits de sílice. Finalment aquest sílice cristal·litza formant cristalls de quars, i aquests troncs es conserven fins a l'actualitat com a "petrified wood" (fusta petrificada). El resultat d'això és espectacular. Ara la zona és un desert, on es conserven molts troncs quasi sencers (alguns de més de 30m). L'aspecte exterior conserva l'aparença d'escorça, però l'interior és ple de cristalls minerals de diferents colors, on encara pots intuir els anells de creixement de l'arbre en alguns casos. Amb tot,  hi ha moltes peces que han desaparegut. Se sap que, tot i les multes i la conscienciació que fa el parc, encara hi ha molta gent que s'emporta fusta petrificada del parc.

El ranger a cavall

Un dels troncs més ben conservats del parc

Petrified Forest NP

 7è dia:

Vistes Canyon Chelly NM

Seguim a l'estat d'Arizona, però ja direcció l'estat de New Mexico, l'últim pel qual passarem abans de tornar a Colorado. Avui, invertirem el nostre dia en una zona bastant remota de l'estat d'Arizona, territori de la tribu dels indis Navajo on es conserven algunes edificacions i petròglifs dels nadius americans d'abans de la colonització espanyola. Aquest lloc és el Canyon de Chelly National Monument.
El canyó està travessat per un petit riu que dóna aigua a alguns cultius que encara es mantenen. Els Navajo tenen vedat l'accés al fons del canyó, si no fas un tour amb cotxe amb ells, amb excepció d'un dels camins que és d'accés lliure i que baixa fins a veure la White House. Suposo que van fer algun tipus d'acord amb el departament d'interior.

De camí a la White House

White House

Petròglifs

8è dia: 

Centre de Santa Fe

Església de Santa Fe

Avui dia de Cap d'Any, entrem a New Mexico, i passant de llarg la ciutat d'Albuquerque, ens dirigim cap al nord a Santa Fe, on canviarem l'any. Allà descobrim un poble amb moltes reminiscènies espanyoles. Fins i tot una dona que estava ajudant en una de les esglésies del centre, nascuda a New Mexico i orgullosa dels seus avantpassats espanyols, ens va explicar tota la història de la ciutat i el munt de coses bones que havien fet els espanyols a Santa Fe quan van arribar. De fet, algunes coses sabia, quan li vam dir que érem catalans, i llavors va dir que segurament ella se sentia més espanyola que nosaltres, sense nosaltres dir res. Després de confirmar que no feien cap celebració especial per Cap d'Any, excepte a la plaça del centre, que encenien una espelma per cada persona del poble que s'havia mort aquell any, vam anar a Cowgirl. Era un restaurant american-style que tenia la cuina oberta aquell dia fins les 12 de la nit (increïble!), i amb música en directe fins la 1. Tot una excepció. Quan vam aconseguir una taula, allà ens vam quedar fins mitjanit, quan vam fer tots junts el compte enrere dels últims 10 segons del 2011. I finalment... Happy New Year 2012!

Sopant al Cowgirl, nit de Cap d'any

Happy New Year!

Al cap de poca estona, ja vam marxar del bar per anar a dormir, que l'endemà ens esperaven unes quantes hores de cotxe per arribar a Boulder, i tancar així el nostre roadtrip pel Far West d'aquest Nadal amb la Núria.

Nadal al Far West (2a Part)

3r dia:

Vista del Grand Canyon, South Rim (altitud aproximada 2100m)



Aquell dia ens vam llevar amb el pensament que coneixeríem el mític Grand Canyon! Vam començar la carretera que recorria part del South Rim del Grand Canyon des de Cameron fins a Grand Canyon Village, la zona més turística del parc, on hi han alguns hotels,restaurants, botigues i la visitor's office. També és on s'hi troba la backcountry office, on havíem d'anar. L'accés al North Rim està pràcticament tancat a l'hivern, degut a que està una mica més alt (uns 2400m) i acostuma a haver-hi més neu. Així doncs vam anar recorrent en paral·lel el Grand Canyon per la carretera i parant a un munt d'"overlook points" per veure les vistes del canyó.

Quan vam arribar al Grand Canyon Village, vam dirigir-nos cap a la Backcountry office. La nostra idea era l'endemà fer el descens del Grand Canyon pel South Kaibab Trail, dormir al Bright Angel Campground, i el dia següent fer l'ascens pel Bright Angel Trail. I per fer aquesta ruta, o qualsevol altra que impliqui dormir al parc, s'ha de demanar un permís. Quan ens l'estaven tramitant, ens van dir que amb nosaltres, ja només quedaven dos llocs més disponibles al campground per l'endemà, degut a que molta gent feia vacances i aprofitava per venir al Grand Canyon. Sort que quan vaig demanar informació al ranger per e-mail abans de venir, em va deixar a entendre que poca gent feia aquesta ruta a l'hivern. Bé, que en cap moment em va dir que potser ens quedariem sense permís, sort que vam arribar just a temps.

4t dia:

South Kaibab Trail

Ens llevem d'hora del motel de Tusayan (poble a les portes del parc) on havíem dormit, i ja amb les bosses fetes, ens dirigim a la Backcountry office, d'on surt l'express shuttle que ens portarà a l'inici del South Kaibab Trail. L'inici del camí, tal com ens havíem dit, estava una mica gelat, de la neu que havia caigut dies abans, però en cap cas feia falta l'ús de grampons. Així doncs, un descens molt tranquil, en el qual t'anaves trobant de tant en tant, algunes mules portant provisions, o persones, fins i tot. En total uns 1500m de desnivell, en unes 5 hores per arribar fins a la llera del riu Colorado, on  s'hi trobava també el campground on passaríem la nit.

Començant el descens

Mules al camí

Pont sobre el riu Colorado

Bright Angel Campground

5è dia:
Ens llevem després de no passar una nit gaire freda. Recordem que la diferència tèrmica entre la part de dalt i la de baix del Grand Canyon és molt gran, degut a tenir una diferència en altitud d'uns 1500m.
Comencem un ascens molt progressiu pel Bright Angel Trail que ens acompanyarà durant tota la ruta i que durarà unes 7 hores. Pel camí, ens trobem un grup de nois i noies amish que feien la mateixa ruta que nosaltres. Molt curiós observar la combinació d'uns pals de caminar moderns amb una noia que vestia faldilles llargues i mocador al cap. Els amish són un grup que manté la forma de vida del segle XVIII, i en teoria, rebutgen qualsevol modernitat, com per exemple l'electricitat o els cotxes. Tot això ha canviat una mica. No sé si aquests nois van venir amb carro al Grand Canyon des de casa seva. Em consta que hi ha llocs on encara funcionen així, però que hi ha altres zones dels Estats Units on els amish han evolucionat una mica.

De bon matí, vorejant el riu Colorado

Pujant pel Bright Angel Trail

Amb el Grand Canyon

Quan vam arribar a dalt, vam agafar el cotxe i vam fer carretera fins a un poble d'Arizona, Flagstaff. Allà vam anar a sopar en un restaurant molt "american style" que es troba en la històrica ruta 66, i que estava ple de fotos d'estrelles de Hollywood a la paret.
To be continued...

Restaurant de la ruta 66 a Flagstaff