Nadal al Far West (3a Part i última)

6è dia:

Cristalls de quars del tronc

Ens llevem amb una mica de cruiximent de l'ascensió al Grand Canyon del dia anterior, diposats a conèixer el Petrified Forest NP, un parc nacional que em despertava especial curiositat.

Caminant pel parc

La història del parc es creu que és la següent: Situeu-vos al Triàsic, l'era dels dinosaures, en un bosc de grans coníferes amb molta aigua per tot arreu. Aquests grans arbres cauen i són arrossegats per grans corrents, fins a una plana inundada. Una barreja de fang, sorra i cendra volcànica, enterra els troncs. La falta d'oxigen enlenteix la seva descomposició. Compostos de sílice d'aquest sediment, penetren en els troncs i substitueixen el teixit vegetal per dipòsits de sílice. Finalment aquest sílice cristal·litza formant cristalls de quars, i aquests troncs es conserven fins a l'actualitat com a "petrified wood" (fusta petrificada). El resultat d'això és espectacular. Ara la zona és un desert, on es conserven molts troncs quasi sencers (alguns de més de 30m). L'aspecte exterior conserva l'aparença d'escorça, però l'interior és ple de cristalls minerals de diferents colors, on encara pots intuir els anells de creixement de l'arbre en alguns casos. Amb tot,  hi ha moltes peces que han desaparegut. Se sap que, tot i les multes i la conscienciació que fa el parc, encara hi ha molta gent que s'emporta fusta petrificada del parc.

El ranger a cavall

Un dels troncs més ben conservats del parc

Petrified Forest NP

 7è dia:

Vistes Canyon Chelly NM

Seguim a l'estat d'Arizona, però ja direcció l'estat de New Mexico, l'últim pel qual passarem abans de tornar a Colorado. Avui, invertirem el nostre dia en una zona bastant remota de l'estat d'Arizona, territori de la tribu dels indis Navajo on es conserven algunes edificacions i petròglifs dels nadius americans d'abans de la colonització espanyola. Aquest lloc és el Canyon de Chelly National Monument.
El canyó està travessat per un petit riu que dóna aigua a alguns cultius que encara es mantenen. Els Navajo tenen vedat l'accés al fons del canyó, si no fas un tour amb cotxe amb ells, amb excepció d'un dels camins que és d'accés lliure i que baixa fins a veure la White House. Suposo que van fer algun tipus d'acord amb el departament d'interior.

De camí a la White House

White House

Petròglifs

8è dia: 

Centre de Santa Fe

Església de Santa Fe

Avui dia de Cap d'Any, entrem a New Mexico, i passant de llarg la ciutat d'Albuquerque, ens dirigim cap al nord a Santa Fe, on canviarem l'any. Allà descobrim un poble amb moltes reminiscènies espanyoles. Fins i tot una dona que estava ajudant en una de les esglésies del centre, nascuda a New Mexico i orgullosa dels seus avantpassats espanyols, ens va explicar tota la història de la ciutat i el munt de coses bones que havien fet els espanyols a Santa Fe quan van arribar. De fet, algunes coses sabia, quan li vam dir que érem catalans, i llavors va dir que segurament ella se sentia més espanyola que nosaltres, sense nosaltres dir res. Després de confirmar que no feien cap celebració especial per Cap d'Any, excepte a la plaça del centre, que encenien una espelma per cada persona del poble que s'havia mort aquell any, vam anar a Cowgirl. Era un restaurant american-style que tenia la cuina oberta aquell dia fins les 12 de la nit (increïble!), i amb música en directe fins la 1. Tot una excepció. Quan vam aconseguir una taula, allà ens vam quedar fins mitjanit, quan vam fer tots junts el compte enrere dels últims 10 segons del 2011. I finalment... Happy New Year 2012!

Sopant al Cowgirl, nit de Cap d'any

Happy New Year!

Al cap de poca estona, ja vam marxar del bar per anar a dormir, que l'endemà ens esperaven unes quantes hores de cotxe per arribar a Boulder, i tancar així el nostre roadtrip pel Far West d'aquest Nadal amb la Núria.

Nadal al Far West (2a Part)

3r dia:

Vista del Grand Canyon, South Rim (altitud aproximada 2100m)



Aquell dia ens vam llevar amb el pensament que coneixeríem el mític Grand Canyon! Vam començar la carretera que recorria part del South Rim del Grand Canyon des de Cameron fins a Grand Canyon Village, la zona més turística del parc, on hi han alguns hotels,restaurants, botigues i la visitor's office. També és on s'hi troba la backcountry office, on havíem d'anar. L'accés al North Rim està pràcticament tancat a l'hivern, degut a que està una mica més alt (uns 2400m) i acostuma a haver-hi més neu. Així doncs vam anar recorrent en paral·lel el Grand Canyon per la carretera i parant a un munt d'"overlook points" per veure les vistes del canyó.

Quan vam arribar al Grand Canyon Village, vam dirigir-nos cap a la Backcountry office. La nostra idea era l'endemà fer el descens del Grand Canyon pel South Kaibab Trail, dormir al Bright Angel Campground, i el dia següent fer l'ascens pel Bright Angel Trail. I per fer aquesta ruta, o qualsevol altra que impliqui dormir al parc, s'ha de demanar un permís. Quan ens l'estaven tramitant, ens van dir que amb nosaltres, ja només quedaven dos llocs més disponibles al campground per l'endemà, degut a que molta gent feia vacances i aprofitava per venir al Grand Canyon. Sort que quan vaig demanar informació al ranger per e-mail abans de venir, em va deixar a entendre que poca gent feia aquesta ruta a l'hivern. Bé, que en cap moment em va dir que potser ens quedariem sense permís, sort que vam arribar just a temps.

4t dia:

South Kaibab Trail

Ens llevem d'hora del motel de Tusayan (poble a les portes del parc) on havíem dormit, i ja amb les bosses fetes, ens dirigim a la Backcountry office, d'on surt l'express shuttle que ens portarà a l'inici del South Kaibab Trail. L'inici del camí, tal com ens havíem dit, estava una mica gelat, de la neu que havia caigut dies abans, però en cap cas feia falta l'ús de grampons. Així doncs, un descens molt tranquil, en el qual t'anaves trobant de tant en tant, algunes mules portant provisions, o persones, fins i tot. En total uns 1500m de desnivell, en unes 5 hores per arribar fins a la llera del riu Colorado, on  s'hi trobava també el campground on passaríem la nit.

Començant el descens

Mules al camí

Pont sobre el riu Colorado

Bright Angel Campground

5è dia:
Ens llevem després de no passar una nit gaire freda. Recordem que la diferència tèrmica entre la part de dalt i la de baix del Grand Canyon és molt gran, degut a tenir una diferència en altitud d'uns 1500m.
Comencem un ascens molt progressiu pel Bright Angel Trail que ens acompanyarà durant tota la ruta i que durarà unes 7 hores. Pel camí, ens trobem un grup de nois i noies amish que feien la mateixa ruta que nosaltres. Molt curiós observar la combinació d'uns pals de caminar moderns amb una noia que vestia faldilles llargues i mocador al cap. Els amish són un grup que manté la forma de vida del segle XVIII, i en teoria, rebutgen qualsevol modernitat, com per exemple l'electricitat o els cotxes. Tot això ha canviat una mica. No sé si aquests nois van venir amb carro al Grand Canyon des de casa seva. Em consta que hi ha llocs on encara funcionen així, però que hi ha altres zones dels Estats Units on els amish han evolucionat una mica.

De bon matí, vorejant el riu Colorado

Pujant pel Bright Angel Trail

Amb el Grand Canyon

Quan vam arribar a dalt, vam agafar el cotxe i vam fer carretera fins a un poble d'Arizona, Flagstaff. Allà vam anar a sopar en un restaurant molt "american style" que es troba en la històrica ruta 66, i que estava ple de fotos d'estrelles de Hollywood a la paret.
To be continued...

Restaurant de la ruta 66 a Flagstaff

Nadal al Far West (1a Part)

Després d'estar un dies amb la Núria per Boulder, i que descobrís la nevada més forta a Colorado de moment, aquesta temporada, vam començar un roadtrip de 9 dies pels estats de Utah, Arizona i New Mexico, parant a alguns dels seus parcs més emblemàtics. Aquests parcs van ser Canyonlands, The Grand Canyon, Petrified Forest, Canyon de Chelly, i ja a Colorado, el Rocky Mountain National Park. En total unes 2100 milles recorregudes. A diferència del que ens imaginàvem, va fer sol tots els dies. Res de neu, un Nadal molt sec, poc habitual. Això ens va facilitar molt el desplaçament per tots els llocs que volíem conèixer. Avui la Núria ha tornat a casa, i ara jo començaré el relat per fascicles del nostre viatge aquestes festes.

1r dia:
Després de treure la neu del nostre cotxe i carregar-lo de coses (sort que el maleter és gran), ens dirigim a la I-70 direcció sud-oest. Una carretera que travessa les Rocky Mountains, passant per moltes pistes d'esquí, i que arriba a Utah des de Boulder en unes 5 hores. Passarem la nit de Nadal en un motel de Moab, una ciutat als peus d' Arches i Canyonlands National Parks.

Treient la neu del cotxe

Ja som a Utah, país dels mormons.

2n dia:

Moab és una zona plena de possibilitats per fer excursions i escalada. S'hi haurà de tornar amb més calma, però el nostre objectiu principal d'aquests dies és el Grand Canyon, i no està a prop, o sigui que ens limitem a fer una visita ràpida a una de les zones de Canyonlands National Park per veure les seves formacions característiques.

Canyonlands NP

Després seguim amb el cotxe recorrent una gran part de Utah en direcció Arizona, escollint la carretera que passa per les cinematogràfiques formacions rocoses del Monument Valley, dins de la reserva de la tribu dels Navajos, que controlen la zona.

Carretera amb el Monument Valley de fons

Monument Valley

Aquesta nit, després de vàries hores en cotxe, dormirem al petit poble de Cameron, a les portes del Gran Canyon, on ens dirigiríem el dia següent.
To be continued.

Tempesta de Nyu

Els tres, més l'arbre de Nadal, al sofà de casa.

Amb la tempesta de neu més forta de la temporada, ha arribat la Núria!
Ahir durant el dia vam poder recórrer la ciutat amb les bicis, però a la nit ja va començar a nevar, i avui al matí ja estava tot Boulder colgat de neu, amb temperatures màximes de 20ºF (-6ºC) i mínimes de -2 ºF (-19ºC). Quasi impossible treure el nostre cotxe o anar amb bicis, o sigui que hem fet una volta caminant fins a la biblioteca de Boulder, on hem estat buscant una mica d'informació pel viatge que farem aquest Nadal. El nostre objectiu principal és el Grand Canyon, tot i que d'anada i de tornada visitarem altres parcs i pobles que ens anirem trobant pel camí. El recorregut final dependrà del temps que faci. La nostra ruta es dirigeix cap al sud-sud-oest de Colorado, però estarem a llocs on a l'hivern hi neva i hi fa bastant fred. El que sí que tenim bastant clar, és que no acamparem gaire. A la zona, en aquesta època de l'any és bastant desaconsellable. Ho vam poder comprovar el passat Thanksgiving al Great Sand Dunes. Toca canviar la mentalitat i buscar alguns motels per dormir. La Núria també ens ho agrairà.

La Núria en bici pel Goose Creek, el primer dia

El dia següent: on és el cotxe?

La Núria i el llevaneus del nostre carrer

El bosc infinit

Nederland, Town Hall

El diumenge passat vam anar a caminar pels boscos de Nederland, un poble que es troba a 30 minuts en cotxe des de Boulder. És una zona molt concurreguda per la gent de Boulder, per fer excursions amb raquetes i cross-country ski, sense risc d'allaus, ja que els camins van sempre pel mig del bosc, en zones de pendents força suaus.
Després de fer una parada a l'oficina d'informació del poble, que estava al costat del Town Hall, vam tornar a agafar el cotxe per aproximar-nos a l'inici del Sourdough trail que penetrava el Roosevelt National Forest.
Aquí als Estats Units és tradició anar a buscar el teu arbre de Nadal al bosc. Hi ha molta gent que el compra ja talat també, però d'altres van al seu bosc o al bosc d'un amic, fan una espècie de ritual de donar gràcies a la mare natura al voltant de l'arbre escollit, el talen i se l'emporten a casa, lligat a dalt del cotxe. Però també vam veure gent emportant-se un arbre del Roosevelt National Park. Quan ho vam veure, vam pensar que era il·legal, però després a la pàgina del Parc vam llegir que pots aconseguir el teu permís per talar arbres de Nadal per 10$ l'arbre, fins a un màxim de 5 arbres per persona. La  veritat és que d'arbres, n'hi ha molts...

Abans d'endinsar-nos al bosc, al fons Niwot Mountain (11,471’)

Vam començar el Sourdough trail envoltats de coníferes i no ens van abandonar en tot el camí. El camí pujava, però lentament. Tota l'estona  vam caminar entre els 9000 i els 10000 ft, entre l'estatge montà (douglars-fir) i el subalpí (spruce i fir), sense arribar mai a la zona alpina, on ja els arbres despareixen. Mentre caminàvem, teníem el pensament que seguint direcció nord, com anàvem, podíem arribar a Canadà sense deixar mai el bosc de pins. A més a més, la sensació d'infinitesa l'agreujava el fet que les vistes des d'aquest camí són molt limitades, o sigui que tota l'estona teníem el mateix paisatge, bosc infinit.

Fora del camí la neu era més profunda

Enmig del bosc

REI garage sale

Avui hi ha hagut garage sale al REI (pronuciat ar i ai, que és la sigla de Recreational Equipment, Inc.). Podríem dir que el REI és el Decathlon americà, venen tota mena de productes de muntanya, ciclisme, viatges i outdoor, amb la seva pròpia marca blanca i tot. La principal diferència és que no es tracta d'una empresa "normal" com podria ser el Decathlon sinó que la seva estructura fundacional és de cooperativa. Si et fas membre de la cooperativa (per uns 20$) et tornen un xec anual amb aproximadament un 10% del que has gastat en productes que no estiguessin en oferta o de liquidació. La llàstima és que gairebé només valen la pena els productes rebaixats... altrament són força cars.

Una altra de les diferències amb el Decathlon, i segurament amb qualsevol altra botiga del món, és que tenen una política que anomenen "100% satisfaction guarantee". Si, per qualsevol raó, en qualsevol moment, no estàs satisfet amb algun producte que hi hagis comprat, encara que fos rebaixat o de liquidació, els tornes el producte i te'l canvien o et tornen els diners que en vas pagar. Sense més. Està bé saber que si algun producte se't trenca, o no serveix pel que havies pensat que serviria, doncs el pots tornar.

Com a conseqüència d'aquesta política de 100% satisfaction, als del REI se'ls acumulen productes que la gent els ha tornat o bé perquè eren defectuosos (amb tares d'origen) o bé perquè els compradors no acabaven d'estar convençuts de la compra (talles incorrectes, i un llaaaarg etcètera.). I els del REI de tant en tant organitzen garage sales on venen tots aquests productes retornats, a meitat de preu o més rebaixats encara. I també hi venen material que tenien per llogar (raquetes de neu, bastons, etc.) quan consideren que ja ha acabat la seva vida "llogable". Això sí, el que es ven en els garage sales no té cap mena de garantia ni es pot retornar.

La tenda de campanya i la cua matinera a la porta del REI

Doncs bé, avui hem anat a un garage sale al REI de Boulder. Obrien a les 9h, i en arribar hem vist una cua de 100m, de gent esperant per entrar. Alguns havien acampat i tot davant de la porta. Els articles del garage sale estan en una zona especial de la botiga i porten una etiqueta groga ben grossa on hi diu el preu original, el preu rebaixat, i la raó per la qual l'article va ser retornat. Les raons poden ser ben variades, i poden anar des de "talla massa gran" (i potser són unes botes que algú s'ha posat un dia i estan molt bé, en les quals t'estalvies 80 ó 100 dòlars) fins altres coses que ara veurem.

Secció calçat, si busques bé i aviat pots trobar coses interessants!

Només entrar, la secció de calçat i guants. Algunes sabates estan noves i poden ser una bona opció. Ara bé, es comencen a veure força articles mig destrossats (la raó per tornar-los podria ser, per exemple, que no són prou resistents...), o sigui que cal destriar bé.

La següent parada és la secció de material de muntanya: sacs de dormir, tendes, pals, ulleres, fogonets, aïllants, motxilles, raquetes, esquís, i una colla de coses més. Dels aïllants, la majoria són inflables i estan rebentats, punxats. Ja es comencen a veure les galtes que té la penya que retorna certes coses. Ara bé, aquí sota us deixem algunes perles.

El millor és la primera norma: "Play Nice"

 

El caos de la secció de material de muntanya

Això era d'una jaqueta: "Worn a year. Not waterproof"

Sac de dormir:"used for three years. Just not warm enough". Per flipar...

Un dels millors objectes retornats... sense comentaris... ah, originalment tota l'olla era de color platejat, és alumini...

 I finalment el nostre preferit, el campió. Realment una d'aquelles persones d'efectes retardats, que s'adona de les coses una mica lentament...

Sac de dormir: "Bought in 2000. Doesn't really like the design, and just not warm enough"

Realment pots adonar-te després d'onze anys, que no t'agrada, no és prou calent, i el vols tornar? Com ens van confessar els treballadors del REI, la majoria de gent menteix quan retorna productes com aquests que us hem mostrat. No cal dir que totes aquestes coses estaven molt fetes servir, si no destrossades. Però aparentment si tens prou penques, et podries comprar un bon sac de plomes l'any 2000, fer-lo servir durant 11 anys, et retornen la pasta, en compres un altre, i així anar fent, fins que ja no vols més sacs, i et retornen la pasta del darrer que has comprat. Sacs de dormir (o el que sigui) gratis per tota la vida (bé, pagant 20 dòlars un cop a la vida per ser membre del REI).

Per sort seva, la majoria de gent no abusa del REI d'aquesta manera. Evidentment, un negoci així a casa nostra seria impensable. Duraria menys d'un parell d'anys...

Juan & Carolina's Farewell Party

Gent que arriba i que que se'n va. Així és la realitat en una ciutat universitària com Boulder.

Juan (el més alt) i Carolina, a la seva esquerra amb alguns amics

Els dos argentins que ens van vendre el cotxe tornen a casa la setmana que ve, després de 7 anys vivint a Boulder. El Juan ha fet un postdoc i la Carolina ha acabat el seu PhD (doctorat). Al Juan li han donat una plaça en un centre d'investigació de Bariloche, d'on són originaris els dos, o sigui que no se'n van amb les mans buides.
La festa de comiat va ser ahir dissabte, a les 6 de la tarda, a casa de la Monica i el Sasha i va venir molta gent de diferents àmbits, com és habitual aquí, moltes vegades amb la finalitat d'ampliar la teva xarxa de contactes. Després de menjar i fer els tradicionals "toasts" (brindis), molts vam baixar al pis de baix (la casa és gran, té 5 pisos), a fer uns futbolins i uns billars.

Jugant al futbolín (foosball, li diuen aquí)